Blogdanses

Per Paco Chalmés
Co-administrador de www.blogdanses.es

Vicent Pardo em rep al seu taller de costura al primer pis del número 20 del carrer Sant Fermí de Torrent. Un taller lluminós i impol·lut que fa intuïr la meticulositat en el treball del seu propietari. Una volta fetes les salutacions inicials, i al caliu d’un amable café oferit, comença una imparable conversa sobre l’estat actual de la indumentària valenciana, la influència de les falles en la mateixa, la tasca dels investigadors, la interpretació dels indumentaristes… la conversa promet.

Li comente que he vingut atret pel subtítol que consta a la seua targeta de visita: Cadeneta i Lluentons. No de bades Vicent s’ha convertit als darrers temps en un referent pel que fa al brodat dels mocadors i davantals de la roba de dona; vertaderes filigranes en les em resulta difícil no reparar, quan contemple els exemplars exposats al seu taller.

Apure depressa el cafenet, i em dipose a gaudir d’una estona de bona conversa amb un expert indumentarista valencià.

“Hi ha persona que pensa que anem vestits d’extremenys!”

És una de les frases de Vicent que em crida l’atenció. Diu que va sentir este comentari entre el públic mentre desfilava a l’ofrena de flors de la Mare de Déu estes falles passades.

Conclou Vicent que això demostra que si bé a València comptem amb més sensibilitat i interés pel fet de vestir-se de tradicional que a altres indrets, encara ens queda molt de camí per recórrer.

Parlem, al fil d’esta anècdota, sobre el que és i no és indumentària valenciana, i també -trac el tema deliberadament- sobre l’anomenada indumentària fallera. Vicent em conta aleshores que cal assumir que el món faller es regeix pels seus propis criteris, ja que ha agarrat la base del vestit del segle XVIII, aquell recuperat pels investigadors, per reintrepretar-lo i subjectar-lo a modes que canvien cada temporada en funció de gustos  i interessos comercials.

Per a qui vulga confeccionar-se un vestit i anar correctament abillat al mode tradicional, Vicent aconsella acodir a les fonts dels investigadors, i finsi i tot, observar la penyora original de prop, examinant els materials, els remtas i els detalls de primera mà. Si això no es pot fer -continúa- es pot observar cóm es visten els membres dels grups de ball de prestigi a terres valencianes, ja que  “la gent del folklore sempre ha demostrat més inquietud per la indumentària i pels pentinats tradicionals, reflexionant i arribant a conclusions a partir de fonts fiables”.

“Vestir-se de tradicional: car o barat, segons es mire”

La conversa s’orienta aleshores cap a la suposada exclusivitat que suposa portar determinat tipus de peces de roba tradicional, front  a la profusió i pretaporterisme que han assolit  els actuals vestits fallers.

Vicent comenta que fer-se un vestit que respecte les maneres tradicionals per mudar-se o lluir en una cerimònia és car. Sempre ho ha sigut. Per reforçar açò consultem junts l’estudi d’un conegut sobre un gipó d’espolí (teixit de seda amb motius) documentat en una hijuela (document en el que se valoraven els bens aportats al matrimoni) de 1874 a Chulilla, amb un valor equivalent al d’una cavalleria d’aleshores. “Fer hui en dia un gipó i guardapeus (falda) amb els mateixos materials i amb la mateixa mà d’obra continúa valent l’equivalent a un cotxe de gama mitjana”.

Continuem conversant. “És clar que hui com abans, no tothom pot permetre’s determinades peces de roba”. Li demane exemples, i de seguida me’ls dona: “les investigacions demostren que a l’Horta de València no apareixen tants motius de flors als guardapeus de les xiques, molt més costosos que els guardapeus llissos, més abundants que els altres al resultar més econòmics”.

Una mica abatut, li implore interrompent a Vicent algun raig d’esperança per a les economies modestes, que tot seguit trobe a les seues paraules: “No hi ha butxaca de classe mitjana que suporte hui fer-se un vestit (cos i guardapeus) de seda d’espolí conforme sabem que s’han fet els escassísims exemplars que s’han trobat. És per això que quan decidim vestir-nos a la manera tradicional, cal assumir que ho hem de fer de manera més sòbria, conforme el que era més habitual a l’època del XVII i XIX.  A més, cal tenir en compte que les peces de roba confeccionades al mode tradicional són intercanviables al no anar subjectades al vestit: mocadors, devantals, guardapeus, cotetes, gipons i cintes poden combinar-se entre sí, creant diversos models amb unes poques peces de roba. Vist des d’esta perspectiva, vestir-se de tradicional resulta aleshores més econòmic i divertit que fer-ho a l’estil faller”.

“Tot al seu lloc i ben col·locat”

L’intercanvi de xarrades i opinions fa temps que continúa ja imparable per les llums del mitjan matí que entra pels finstralls del taller de Vicent. Derivem ara, a petició de Vicent, cap al terreny del bon fer i bon gust del portador de roba tradicional.

Segons endevine, trobe ací la vertadera qüestió d’importància a l’hora de vestir-se a la manera antiga: “Són importants les proporcions… les xiques no han d’anar massa llargues, ni massa toves, ni massa escorregudes. El mocador ha de tapar els pits. El gipó ha d’anar ajustat al tall. La medalla ben situada. És molt important la roba interior (camisa i sinagües), base que condiconarà tot el demés… en definitiva, tot ha d’anar al seu lloc, ben col·locat. Tot això és el que realment marca la diferència entre qui es vist i qui es tira la roba damunt.

“De cadenets i lluentons”

La llum contundent del migidia de primavera ha canviat la tonalitat del blanc de la batista dels mocadors a l’estil del segle XVIII, ha revifat els colors dels fils brodats i ha fet girar la lluentor dels tuls dels devantals més apropats a l’estètica del XIX.

Vicent se n’adona de la meua captivació. Mentre, em conta que potser els mocadors siguen el complement essencial per a un vestit de valenciana: “Així almenys ho entenien antigament, quan el mocador sempre era una penyora de qualitat“.

El brodats que fa Vicent són com els d’abans, motius copiats dels antics, colors, materials… tot exepte l’ajuda d’una màquina que l’ajuda a mecanitzar part d’un procés que així i tot continúa sent molt manual i necessitat de moltes hores de dedicació. Fins a quinze jornades de feina li ha portat la confecció d’un davantal amb un dibuix complex amb filtré i lluentons.

Acabant el matí després de la bona estona de conversa amb Vicent, torne a observar per última vegada els brodats i lluentons exposats per les parets del taller de costura. Els mire de manera diferent, renovant la visió lleugera que havia fet mentre prenia café al principi del nostre encontre, trobant en eixes peces tan treballades la continuació d’una manera especial de fer, d’una tradició assegurada a les mans de Vicent.

Més informació a: https://www.facebook.com/pages/Cadenetailluentons/