Blogdanses

Autor: Blogdanses

Arcadi, un supervivent artesà de la boga i l’espart,  ens rep tot rialler i de bon humor al taller que té al seu poble, Quatretonda al cor de la Vall d’Albaida. Al saludar-lo, rebem una primera bocanada de felicitat que no ens abandonarà ja durant tota la visita.

Felicitat que intuïm, rep el quatretondí del seu propi treball, de l’ofici de cadirer i espardenyer que li reporta una de les coses que més li agraden; relacionar-se amb la gent a l’hora que manté un ofici ancestral, més propi dels nostres avantpassats, ja quasi perdut a les nostres terres.

“Una pedregada i una dolència; responsables de que jo hui em dedique a l’espart i la boga”.

L’any 1972 hi hagué una pedregada arrassadora a la comarca, que minvà collites i que va fer desaparéixer de sobte la possibilitat de guanyar jornals al camp. Fou aleshores quan Arcadi, com altres xiquets, hagué de buscar una font d’ingressos a fàbriques i tallers de l’Olleria, on encara s’hi treballava la boga… “a embogar, com tots feren” ens comenta Arcadi, arrugant el gest per un breu moment.

Després d’eixe episodi la vida va continuar per diversos camins, duent en un temps al nostre protagoniste a regentar un bar al seu poble. Durant aquella època la salut d’Arcadi es va resentir, provocant un contundent consell mèdic: que evitara estar-s’hi moltes hores dret si volia conservar-se sà.

Lluny d’afonar-se, just en aquell moment l’Arcadi es sorprengué pronunciant la següent frase, quasi preparada per l’inconscient: “a mí no m’ha de faltar la faena, encara que siga assegut”, i tot seguit, es va posar a rebuscar a la memòria i a les seues mans aquella tècnica ancestral depressa de menut. I des d’aleshores, fins ara.

L’ofici que més m’agrada…

I així és com espardenyes d’espart, llenyeres, estores, caragoleres, porta-botelles, fundes per marraixes, sarietes, panerots, encolunsadores i cadires han arribat a formar part fonamental de la vida d’Arcadi.

La collita de l’espart a la muntanya o de la boga al proper pantà de Bellús, passant pels processos de secada, picada, rehidratació i transformació dels materials per fer-los aptes, marquen dia rere dia, mes rere mes, el ritme vital del nostre artesà, que ens incidix en que “jo demane permissos per collir les plantes; si vaig a la muntanya, a l’ajuntament competent i si vaig per boga, a la Confederació. M’agrada que el material que arreplegue siga legítim en tots els sentits”.

L’estima d’Arcadi per l’ofici el porta així mateix a recuperar mostres antigues de seients que arriben a ell a través de les peces que li porten els clients per restaurar… “jo plastifique les trames velles que trobe en les cadires i les quals substituisc, per conservar-les i poder-les reproduïr en altres treballs”. Una tasca que assegura de manera efectiva la pervivència dels modes de treballar antics.

Un apreci per la faena que també l’artesà de Quatretonda expressa quan diu “jo quan comence a treballar, ja no puc parar… poques coses em fan concentrar-me tant en este món com fer trenilla d’espart”.

Un interés renovat pels productes tradicionals

Els principals clients són els restauradors professionals de mobles, però també els particulars que acodeixen a l’Arcadi des dels llocs més insospitats per a que els restaure les cadires que estàn a les seues cases des de tota la vida. De tant en tant també acodeixen al taller d’Arcadi “gent de diners”, que vol arreglar-se la casa o el xalet amb un estil rústic, i on les peces del nostre artesà són capaces de donar-li el toc requerit pel client.

Però si hi ha un lloc on Arcadi gaudeix amb l’interés de la gent per la seua faena és a les fires i mercats artesanals o medievals dels nostres pobles… “Peníscola, Dénia, Cocentaina, Carcaixent, Sagunt, Nules o Alcalà són indrets que organitzen algunes de les moltes fites artesanals on poden trobar-me els meus amics al llarg de tot l’any”.

Un interés pels productes tradicionals que Arcadi ens constata… “és ben normal que esgote les existències de la parada als mercats on vaig”

Un futur esperançador

Eixe interés que desperta en un nou client sensible a allò artesanal, i “el nebodet, que de tant en tant s’acosta a vore el que fa el tio Arcadi” fan dibuixar un somriure d’esperança més ample si cap en el rostre del cadirer de Quatretonda.

Un optimisme contingut, que no lleva per posar de relleu una de les amenaces que més ens destaca Arcadi: els falsos artesans. És a dir, persones que, igual tot i sabent desenvolupar les tècniques, s’estimen més comprar el gènere que ve de l’orient, per tal de donar una resposta enganyosa a una demanda tan creixent com poc entesa.

Tot i això, quan estretem les gruixudes mans de l’artesà per dir-nos “fins aviat”, alguna cosa ens diu que sí que continuarem per molts anys seient a les cadires i cordant les epardenyes fetes per l’Arcadi. Eixes mateixes espardenyes amb les que treballaven i celebràven aquells que ja no hi són; eixes mateixes cadires on seieren els habitants d’estes terres per observar, potser, el pas de la vida a la mateixa Vall d’Albaida que ara acomiadem.

Més sobre Arcadi,

Perfil de facebook: https://www.facebook.com/arcadi.espibenavent?fref=ts