Blogdanses

Per Paco Chalmés.
Administrador de blogdanses.es

El sò de la postissa retrona des del primer moment que xafe el portal de ca Leandro; amb colps d’un toc amb forma de postissa a la porta, accedisc a la casa i al taller d’este mestre postisser en la Font de la Figuera, a la comarca valenciana de la Costera.

El bon fer d’este artesà en la fabricació manual d’un art que havia arribat quasi a perdre’s, ha fet que la seua fama s’haja extés entre balladores i balladors de dins i fora de terres valencianes. En Blogdanses hem quedat amb ell per tal que ens desvele com ha recuperat i perfeccionat l’art de la fabricació d’estes tradicionals postisses valencianes. Si vos quedeu a llegir l’article coneixereu molts dels secrets que amaguen un parell de postisses; les fustes adhients, la peculiaritat del seu sò, els pasos del procés de fabricació… i també sucoses anècdotes històriques i contemporànies relacionades amb este instrument tan inherent al nostre folklore.

 

Les danses de la Font de la Figuera i de com Leandro comencà a fabricar postisses

“Jo realment vaig començar a fer postisses quan la meua filla vulgué ballar les danses de la Font. A l’anar a comprar unes postisses tradicionals de la Font de la Figuera vam comprovar que ja no quedava ningú que les fabricara. Fou aleshores quan vaig trobar l’explicació a un fenòmen que des de fea temps m’incomodava: el sò de les danses a la plaça fea anys que no era el que jo recordava de menut, ja que els balladors, davant la manca de postisses de la Font, havien començat a fer servir la postissa andalussa”

 

Quasi sense donar-me temps a començar a beure’m el cafè que Leandro i la seua dona Mª José m’ofereixen, em veig immers en plena conversa sobre l’origen de la tradició postissera que es respira en tota la casa en la que em trobe.

La Font de la Figuera és un poble amb una secular tradició de ball de danses a les festes del setembre.

Leandro em comenta que en altres temps era habitual que hi haguera artesans de postisses que s’encarregaven d’abastir als participants en esta tradicional festa de la Font.

A la fusteria de l’avi de Leandro, a més dels carros i altres estris, sempre s’havien fet postisses. Així que en eixa tradició familiar i en l’interés per recuperar el sò tradicional de la Font de la Figuera, descobrisc el punt de partida a tota l’encomiable tasca d’investigació i aprenentatge autodidacta d’este mestre postisser que ha contribuït de manera fonamental a retornar la diginitat a la nostra postissa.

Leandro és d’oficici matrisser, al camp de la metalúrgia. Esta circumstància li ha servit per procurar-se l’utillatge necesari en el desenvolupament de l’art de fer postisses. Fins a la data porta fets uns 500 parells de postisses, cuidadosament marcats i registrats en un quadern on anota a qui i a on les ven… com si volgués seguir el rastre de les seues criatures amb tant d’amor nascudes de les seues mans.

Veig en la mirada de Leandro el llum de l’amor pel que fa i per la tradició del seu poble. Parla de les postisses com si de les seues filles es tractara. Del tot captivat per les apassionades paraules de Leandro, em dispose a sumergir-me més i més en este fascinant mon que se m’ha obert tan sols fa un moment amb aquell toc de postissa sobre la porta d’esta casa que m’acull. Vull saber més i no ho disimule.

 

Fabricant unes postisses amb Leandro

“El primer que vaig fer va ser examinar les postisses que em va fer mon pare i que sempre he guardat a ma casa, intentant reproduïr-les. Amb el temps, i a base d’experiència i treball, he anat coneixent els processos i perfeccionant les formes de les postisses de mon pare per tal de millorar la forma i el sò resultant”

Abandonant l’apacible cafè, i sense deixar de conversar, Leandro em convida a pujar cap al taller on passa les hores amb “amb música clàssica a la radiet”. Allà on mire tot son diferents fases en la fabricació d’una postissa… postisses sense desbastar, postisses sense escatar… però el que més em crida l’atenció son els trossos de fusta de diferent tamany que es recolzen sobre les parets del taller. De tot el que Leandro em conta, endevine les següents fases en la fabricació d’una postissa:  

 

Triat i Secat de la fusta

Una de les fustes que em diu Leandro que més utilitza és la d’albercoquer, arbre molt comú a la Font de la Figuera, encara que també en fa servir la d’ametller, acàcia, olivera, ginjoler, ginebre…

L’important és que la fusta siga densa i seque bé. També usa les clàssiques fustes per a la postissa com la del granadillo (un arbre de les Antilles) i l’èban. La fusta s’ha de processar prompte per a que no es cleville.

Es talla en taulons, i una vegada encerades les testes, es deixen assecar durant quatre anys.

Això no vol dir que Leandro tarde en fer una postissa eixe temps des de que li l’encomanen, ja que ell sempre està recollint fusta, i per tant sempre en te disponible.

Cal detindre’s en esta fase, ja que és determinant. Leandro em conta que a ell li agrada encarar les peces d’una mateixa peça de fusta per fer les postisses, tenint en compte fins i tot la direcció de les vetes en el procés.

És en este moment quan es talla la fusta en quatre trossos amb les medides de l’amplaria, llargària i gruix determinades. Tot seguit mitjaçant una plantilla es subjecten amb un gat una a una les quatre fulles i es realitzen quatre forats, dos per a els cordons i dos que conformaran les orelletes de la postissa.

Posteriorment es dibuixa el contorn a cada una de les fulles, i es retallen.

En esta fase resulta clau la col·laboració de la fusteria “Fayos Jordà”, de l’amic de Leandro Ramón Fayos Banyó, que li facilita les seues instal·lacions i maquinaria específica per deixar enllestit un primer moment del desbastat.

Sobre les peces de fusta resultants, i amb l’ajut de maquinària ja al taller del mestre postisser, Leandro comença a donar volum i contorn a la postissa. Tot seguit es fa el buidat interior i la frontissa a la part superior de la postissa per que ésta es puga obrir.

Este pas resulta clau en la conformació de la cambra de ressonàcia, és a dir, l’espai per que el sò puga expandir-se.

Acabat exterior

Consisteix en l’escatat per donar-li la forma definitiva a la postissa. Este treball és molt important perque compensa el pes de cada part.

Una de les coses més complicades és calcular el centre de cada peça per fer el que s’anomena escut, és a dir, el triangle que es defineix entre els dos extrems superiors de cada postissa i el centre.

Mitjançant un estri, es torna a treballar l’interior i s’acaba, de forma manual amb un berbiquí, la cambra de resonància.   Tot este procés pot portar quasi dos hores. Tot això multiplicat per 4 fulles.

Quan això està fet, Leandro marca cuidadosament les postisses repicadores amb una “R” (com és tradició a la Font), i cada parell de postisses amb números que les identifiquen i les fan úniques.

L’acabat final es realitza amb paper de vidre.   Un cop ben escatada i donada per acabada, s’hidrata la fusta amb oli d’oliva, i després d’una semana, s’elimina el sobrant, i s’unten amb cera d’abella. Després d’una altra semana, s’elimina el sobrant de cera i se li posen el cordons.

Cordonets

La fabricació de la postissa s’acaba amb la unió de les peces de dos en dos per mig d’un cordonet. Leandro conta que a la Font tota la vida s’ha confeccionat el cordonet amb quatre cintes de cotó.

Malauradament, estes cintetes són ja difícils de trobar o són molt cares. Leandro remata hui en dia les seues postisses amb un cordó de cotó, que s’acopla bé a la mà del ballador o balladora.

No obstant, si algú adquireix les cintes pel seu compte, Leandro li fa els trenats amb molt de gust.  

Alguns secrets de la postissa  

“A força de treballar i experimentar amb la postissa, m’he donat compte dels defectes de moltes postisses que fabricaven els antics artessans, i de moltes de les falses creènces sobre este instrument”

Conversant amb Leandro se m’aclarixen algunes llegendes i curiosistats que tots alguna vegada hem sentit sobre les postisses.

Les compartisc:  

La postissa a base de tocar-la va agarrant sò

Leandro comenta que això no és cert… “si la postissa sona mal és per que no està ben construïda, i no té els suports ben fets. La postissa ha de sonar bé des de primer hora”  

La postissa es costipa

Leandro m’aclareix que el que realment passa és que “amb l’ús, la postissa va desafinant-se i que al cap del temps se li ha de fer un afinat… També cal tenir en compte que quan la fusta es fa blanca és perque està molt seca, i cal hidratar-la amb oli d’oliva”.

La postissa sona diferent segons la fusta de que estiga feta

És cert que les postisses de granadillo o èban repiquen amb un sò més cristal·lí i pur. Les de les altres fustes (albercoquer, ginebre, acàcia…) donen totes un sò semblant i més apagadet, que a Leandro, segons em confessa, li agrada més per al nostre folklore.

Les postisses repicadores

Sabut és que dels dos parells de postisses, un és el que repica amb un sò més agut. Però, com es defineix quin és el parell repicador? Leandro em conta que ell determina les postisses repicadores fent-les una cambra de ressonància un poc més xicoteta. Altres fabricants ho determinen a posteriori, triant d’entre les postisses aquelles que per casualitat eixen amb un sò més net.

Per què a València a la castanyola li diem postissa

Em respón Leandro que José de Udaeta, conegut ballarí i coreògraf català de dansa espanyola, a la seua obra La castañuela Española diu que en València la castanyola es diu postissa, per ser una cosa “postissa a la mà”.    

Parlant sobre el futur de la postissa

“Actualment s’hi nota un augment per l’interés de tot el que té a vore amb la música tradicional… estic tenint molta demanda de postissa de Xàtiva, Canals, Vallada, però també de fora de la Costera, i fins i tot de fora de València (Múrcia, Andalussia…)”

Li pregunte a Leandro si pensa continuar fent postisses, o si ha pensat en agarrar algún aprenent a qui transmetre els coneixements… em diu que ell està disposat a ensenyar, i  que ha parlat amb administracions per buscar recolzament en la maquinària en que caldria invertir. Però de moment continúa sent un projecte.

Caldria això sí, que la persona a qui ensenyara no li faltaren, a més de la destressa natural, ganes de tirar hores per ensenyar-se. A més, s’ha de ser conscient que en l’artesania no es poden guanyar diners per fer-se ric, sentencia Leandro.

Parle també amb el mestre sobre la necessitat d’investigar un poc més sobre la postissa a València… Del que em conta deduïsc que no a soles a la Font es feien postisses, i que a cada lloc este instrument adquiria una xicoteta variació que el fea peculiar.

Endevine una necessitat d’implicar a les administracions i entitats acadèmiques en la recuperació d’este patrimoni de tots que de manera tan acurada ha començat Leandro a recuperar des d’este racó de la Costera valenciana.

Mentre eixa ambiciosa meta arriba, tots ens satisfem de que la plaça a la Font de la Figuera haja retornat per a unes quantes generacions el seu sò genuí al ritual dansaire de cada setembre.

_ Leandro Lorente Biosca  tl. 658430708