El cantaor Josep Aparicio Apa fa un salt en la interpretació tradicional amb el seu disc Cants i cants

Enmig dels vents dels canvis democràtics, Josep Aparicio, Apa, ràpidament va ser conscient del fet que el seu perfil no acabava d’encaixar en un estament tant conservador com el sector que dominava el cant d’estil. “La meua ideologia d’esquerres, valencianista”, comenta, “suposava unes credencials sospitoses per al sector que manejava el cant d’estil. Recorde que en la meua primera nit de cant d’estil ningú no va voler participar amb mi i em va tocar fer-me jo els dos cants de l’albada i, per descomptat, les versaes. Tot m’ho vaig fer jo, sense cap col·laboració”. Ha estat aquest origen a contracorrent el que ha acabat confeccionant un àlbum mestís com Cants i cants, en què ha comptat, entre altres, amb la col·laboració del músic Ricardo Esteve, pel que fa als arranjaments, i el desig de fusionar els cants tradicionals amb altres aires musicals com el jazz.

Un projecte arriscat que, com assenyala el músic Vicent Torrent en la presentació, ens mostra un “Apa que ens ofereix un cant renovat i jove i recupera la rauxa dels antics cantaors”. “Arriba un moment”, diu el mateix Apa, “en què reflexiones sobre el teu propi treball com a cantant, i allò que jo no volia fer era continuar repetint el que havien fet els altres cantaors”. Cants i cants és un treball madurat llargament i que arriba al seu itinerari musical després de passar per diferents projectes, com La Beniterrània, el grup que va formar amb la seua companya Teresa Segarra, o els seus treballs amb la cantaora Josepa Blasco. Apa ha fet volar la seua fantasia fent servir versos de Joan Salvat-Papasseit o de Vicent Andrés Estellés o triant una melodia pop. “Aquest camí que jo he triat”, diu, “sé que comporta molts riscos, però crec que és l’única manera que el cant d’estil, que la música tradicional, s’oxigene amb aires nous i hi entre saba nova”. Una actitud que des de fa temps li ha comportat les critiques més adverses de l’establishment del cant d’estil. “És un sector que s’ha reduït a amenitzar vetlades de caràcter religiós i poca cosa més, i això, a la llarga, serà la seua mort”. Quant a la classe política i el seu suport a la música tradicional no té pèls a la llengua. “Ho han reduït a la celebració del Dia del Cant d’Estil i així es posen la medalla, però no els interessa gens, ho continuen veient com una cosa folklòrica i residual. Llevat d’uns quants espais molt tradicionals, el cant d’estil no té cap visibilitat, només cal veure la programació del Palau de la Música, on tots els anys es fa un festival de flamenc o un festival de jazz i, en canvi, aquestes propostes ni es preveuen; per contra, hi ha veus en altres llocs, com els festivals de música popular, que tenen un gran arrelament”.

Les seues inquietuds musicals s’han projectat en l’Escola de Cant que té a Godella. “La primera cosa que els dic”, comenta Apa, “és que no intenten copiar ningú, ni a mi, ni altres cantaors, que treballen, que busquen el seu estil, que tinguen llibertat per a potenciar la seua imaginació, la seua fantasia. Des de fa anys els cantaors estan abaixant els tons per cantar d’una manera més còmoda, i aquest cant és un cant valent, és un cant per a dir ‘ací estic jo”. Encara s’emociona quan recorda els vells cantaors i cantaores com Marieta la del Túria, El Xiquet del Carme o La Serrana, que “era una dona”, assenyala, “que destacava, a més, per tenir unes fortíssimes conviccions republicanes, i això, és clar, en aquell ambient era molt cridaner” i com a tribut a tots ells creu que “l’únic camí possible, si volem seguir caminant, és continuar l’aposta per un cant viu i renovat”.