Per Manel Llàcer,
Llicenciat en filologia valenciana i professor d’institut
A tall de declaració
És molt difícil de vegades concretar amb paraules els sentiments que provoca un adéu anunciat i irreversible. S’activa una curiosa barreja d’incredulitat, tristesa i impotència, que només és digerible amb una bona dosi de comprensió: en els afers humans tot el que algun dia comença ha d’acabar, i sobretot si es tracta d’una activitat professional o cultural: com és el cas que ens ocupa, l’adéu del grup Al Tall. Tanmateix es fa tan estrany assumir-ho…!
Perquè Al Tall no ha sigut un conjunt qualsevol, ni el concert que ha celebrat el passat 18 d’octubre al Palau de Congressos de València un espectacle més.
Desconec, encara que me’ls puga imaginar, els camins que han conduït a tantíssima gent a acompanyar-los en un moment tan especial, però en el meu cas sí que puc dir que Al Tall forma part de la banda sonora de la meua vida i de la gent que estime i m’envolta, i que la seua música i les seues lletres han polit i enriquit la meua identitat i han forjat l’orgull i l’estima que sent per la nostra cultura i la nostra llengua… I volia, amb la meua humil presència, agrair-los-ho i retre’ls l’homenatge que sense dubte es mereixen.
Una miqueta d’història
L’any passat Al Tall va anunciar la fi de la seua carrera per al 2013, després de trenta-huit anys de trajectòria, però abans va deixar clar que oferiria una sèrie de concerts per tal d’acomiadar-se del seu públic.
Per aquells que tinguen un perfil borrós d’Al Tall s’ha de saber que és acceptat sense discussió com el grup renovador de la música tradicional valenciana, el més important fins i tot d’altres territoris amb qui compartim llengua com Catalunya i les Illes Balears, equivalent per història i qualitat als gallecs Milladoiro, als bascos d’Oskorri o al Nuevo Mester de Juglaría en terres castellanes. Es van formar el 1975, han realitzat més de 1000 concerts (fins i tot en altres països europeus o americans) i han publicat 16 treballs de llarga durada.
Quan es parla del caràcter renovador del grup, ells mateixos s’expliquen en el seu lloc web: “AL TALL crea i interpreta en la tendència folk de riproposta, terme italià que suposa la recuperació no ja d’antigues melodies i romanços sinó la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar. Així, des de la tradició musical del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya, AL TALL ha anat endinsant-se en el marc més ample del conjunt de la música mediterrània amb una fusió d’estils que configura la seua labor musical com una alternativa important en ordre a situar la música actual del Mediterrani (al marge d’altres ritmes importats) als àmbits internacionals de l’Occident Europeu”.
Preliminars a un adéu
Amb eixes credencials i amb un recorregut molt íntim en la història educacional i sentimental dels valencians, no era d’estranyar que fórem molts els que volguérem aplegar-nos per fer-los costat en el comiat definitiu. La premsa local, alguna ràdio i tv no massa despistades havien publicitat l’event encara que fugisserament. Es comentava que les entrades ja eren exhaurides des de feia setmanes.
I allí que ens vam ajuntar una multitud a les portes del Palau de Congressos en una nit agradable més pròpia de la primavera. Semblava com el retrobament d’antics companys de viatge perquè eren molts els que es saludaven efusivament a tort i a dret. I formant rogles que esguitaven la gentada anònima, detectaves la presència de polítics, escriptors, periodistes, sindicalistes i artistes.
Una vegada dins, al vestíbul, una exposició de la història d’Al Tall donava la benvinguda, una paradeta oferia la possibilitat d’aconseguir algun dels treballs que et faltaven de la discografia, algun llibre biogràfic o una curiositat, la partitura litografiada del “Tio Canya” per uns respectables 60 euros. Més avant, a prop dels accessos a la sala principal hi havia en siluetes de grandària natural tots els membres de la formació actual del grup… per si algú volia conservar per a la posteritat alguna foto al costat del seu ídol.
A la sala es podia observar com anaven omplint-se a poc a poc les localitats per un públic majoritàriament adult, entre 40 i 70 anys. En canvi, ací i allà sorprenia la presència de gent jove i fins i tot xiquets i algun bebé els pares del qual supose que no tingueren més remei que emportar-se’l.
I a les 22:00 ben passades es van apagar els llums…
0 Comentaris
Ho sentim, o algú ha furtat els comentaris i ha fugit o ningú n'ha deixat cap!
Però Tú pots ser el primer en fer-ho Deixa un comentari !