Les danses de Muro: una tradició passada de pares a fills durant segles.Una festa per a molts valencians desconeguda i que perd els seus origens en el passat de segles: les danses de MuroArticle previ
Unes danses plenes de llum i sentiment en la Valencia Family Weekend del VCFUnas Següent Article
ÚLTIMES NOTÍCIES
  • Sagueta Nova de Biar ens fa gaudir a PicanyaDifícil transmetre les sensacions viscudes el passat dissabte 28 d'octubre de 2017 a la Temporada de Folklore de Picanya amb l'Associació d'Estudis Tradicionals Sagueta Nova de Biar. Una execució dels balls rigorosa, espontània i sense posturejos innecessaris; [...]
  • Ja tenim ací la 6ª Temporada de Folklore Valencià de PicanyaJa tenim ací la 6ª Temporada de Folklore Valencià de Picanya, després de l'èxit de programació i assitència de públic de les temporades anteriors, el Grup de Danses Realenc amb [...]
  • En marxa la Setena Edició d’Arrelats Folk XàtivaEls dies 20 i 21 d’octubre podrem assistir a la setena edició d'Arrelats Folk, Mostra organitzada per l’Escola de Danses de Xàtiva. La presentació de la Mostra s’iniciarà el divendres [...]

Sobreviure al camp: El dia a dia a una barraca de pedra.

Espai entre línies+- ATamany de Font+- Imprimir Este Article
Sobreviure al camp: El dia a dia a una barraca de pedra.

Per Carles Rodrigo

Geògraf

Tradicionalment al territori valencià han abundat les construccions senzilles disperses destinades a hàbitat esporàdic i temporer. Tant el treball agrari com les diverses activitats lligades a la gestió de l’espai forestal exigien passar moltes hores al camp o la muntanya, sovint allunyats del poble.

És per això que on no es disposava d’una casa era convenient tenir al menys un aixopluc, més o menys senzill, on poder protegir-se de la calor, el sol intens, el fred o d’una tronada durant una jornada laboral. Sovint era necessari disposar d’un rústic habitatge on passar un o alguns dies o fins i tot setmanes en periodes de treball.


Segador valenciano. De la col·lecció Tipos y trajes valencianos de Victoria Liceras. Font imatge: Blogdanses.es

Parant atenció als nostres paisatges

Qui recorre les nostres terres amb una miqueta d’atenció observa per tot arreu aquestes senzilles construccions. A partir d’una distància mínima d’un poble, mesurable en temps de desplaçament, podem observar tot tipus de construccions, bastides amb tècniques i materials diversos, segons els representats a la zona, el periode històric en que van ser bastides, la influència de la cultura local, etc. La seua presència i densitat varia molt d’unes a altres comarques, d’uns pobles als veïns, també per partides o paratges.

Trobem des de les antigues balmes i covetes acondicionades, o dels abundants microrefugis inserits a murs de bancals, als milers i milers de barraques de pedra en sec i altra tant o més casetes d’obra. Més difícil, quan no impossible a hores d’ara, és observar barraques fetes amb materials vegetals, com les de tantes hortes litorals i també interiors, a les marjals, o les de treballadors de la muntanya com llenyaters, carboners, etc., al passat.

El frágil material emprat en la construcció de les mateixes i el temps transcorregut des del seu abandonament són la causa de la seua desaparició.

Antigues construccions per a antics modes de vida

Tot i eixa notòria presència molta gent no coneix bé aquestes construccions. Altres persones, menys però moltes, les han observat sense massa atenció o desconeixen com eren les condicions de vida a elles.

És per això que a aquest article sobre la vida a les construccions temporeres de pedra en sec li seguirà un altre sobre la mateixa qüestió a les casetes temporeres, ambdués a la muntanya i sobretot al secà.

D’entrada, aquestes construccions mostren diferents denominacions segons la comarca o àrea d’implantació: així són les barraques a gran part del territori; els catxerulos del Camp de Túria; els cucos de la serra d’Enguera; les casetes de pastor a altres contrades, etc. En qualsevol cas amb aquestes denominacions ens referim a senzilles construccions de planta circular o quadrada, en menor grau també rectangular, bastides mitjançant la col.locació de pedra als murs i quasi sempre a la seua coberta, de volta, tot sense morter o altre material.

La coberta, volta, feta mitjançant l’aproximació de filades de pedres més planes pot estar recoberta per damunt amb reble o pedruscall. Podem trobar barraques de molt petites dimensions i també de gran tamany, fins i tot coneixem molts casos de monumentals. Sol ser una edificació exempta tot i haver en ocasions més d’una adossades o altres construccions vinculades: murs paravents o tanques pel ramat com les més habituals entre les darreres. Per altra banda no hi falta la barraca o barraqueta destinada exclusivament a aljub, per arreplegar i enmagatzemar aigua pel consum de persones i animals.

Les barraques tenen un únic buit, destinat a l’accés, la ventilació i la il.luminació: la porta. Així és més senzill de construir però sobretot d’aïllar el seu interior. Són construccions on la pedra del mur representa la mateixa delimitació interior, el pis és de terra trepitjada, de la pròpia pedra del terreny en alguns casos, mentre no disposen de ximenera. El fum d’un foc encés a l’interior s’esvaeix en major o menor grau els espais  por los vacíos entre les pedres. Sovint el constructor deixà espais aposta per disposar branques que serviren per penjar objectes diversos.

Barret de palla i espardenyes d’espart. Els complements més comuns de l’antic llaurador. Font: Blogdanses.es

El dia a dia en una barraca de pedra

Quan a l’estiu la calor apretava la barraca permetia dinar a l’ombra i a la fresca, així com fer la migdiada si el treball ho permetia. A l’hivern oferia la possibilitat de dinar arrecerat i una miqueta més calent que a l’exterior, sobretot els dies freds i aquells en que aquest és més intens pel vent gelat.

D’ahí la seua orientació predominant al migdia o prop de la mar també cap a llevant. La roba era penjada, com també els aliments que pugueren provocar l’atracció de rates, ratolins, formigues, etc. Una pedra com a banquet o la manta estesa, directament sobre la terra, sobre brossa segada o damunt un grapat de palla, era la major concessió a la comoditat. Allí al migdia es menjava el berenar, la “merienda”, com també s’ha conegut el menjar pel dinar.

Es menjava el pa, l’aliment bàsic, acompanyat de la saladura, d’algún embutit, de formatge, etc., junts o més sovint per separat, i pot ser alguna fruita o verdura de temporada (això qui disposava d’ells en periodes crítics). Es tractava de menjar d’escassa elaboració o manipulació previa per no perdre temps al tall. A la barraca es deixava els aliments, alguns fixes per la seua major durabilitat com l’oli o la sal.

La barraca també era un bon lloc on mantindre fresca l’aigua de la botija, la gerra, la carabassa, la marraixa, etc. La disponibilitat i bona conservació de l’aigua, normalment arreplegada a alguna font o aljub proper, era una qüestió fonamental. Era vital pel consum de boca, el seu destí bàsic, i amb caràcter molt secundari per alguna mínima higiene.

aixopluc
Barraques de pedra del nord valencià. Font: Carles Rodrigo.

Si tronava, les temudes tronades en dispers, el personal trobava en la barraca on aixoplugar-se de l’aigua o pitjor de la pedra, també de la neu quan nevaba i més si venia amb la ventisca. Era el moment d’esperar que la pedra no fera malbé la collita i de que algún llamp no se’n recordara dels allí amagats.

A poqueta nit aquella humil barraca podia semblar un confortable allotjament, sobretot després d’un dur dia de treball a l’intemperie, més si el fred apretava. S’acondicionava l’espai, lo poc que calia acondicionar, pel sopar i la dormida. Molts “tancaven” el buit d’accés amb una d’eixes mantes que abans tot el mon duia damunt, enganxada de dalt a baix a la pedra del mur i amb palos. Si calia s’encenia fora el foc o abans algú, si eren varies persones, lo havia encés abans, i es preparava el sopar, de calent si es disposava d’allò necessari i de ganes per fer-lo. Per l’encesa i el manteniment del foc, a l’exterior i si calia a l’interior de la barraca, únicament era necessari un grapat de llenya arreplegada als voltants.

Era el moment de traure o baixar dels murs el pa, els alls, la sal, les cebes, les creïlles o el pebre roig, els aliments fonamentals per la cuina de camp. També era el cas de la saladura de peix, la cansalada, l’embutit, alguna carn, etc., si es disposava d’ells. Ja cuinat venia el sopar de miques, gatxes, sopa d’all, algún brou, ajoarriero, guisat, etc., quan no de les socorrides creïlles, cebes i alls a la brasa. El menú variava segons el dia, l’estació, la comarca i la butxaca de l’hostatjat, etc. Es cuinava directament al foc amb un palo, amb una paella sostinguda directament o sovint amb la paella o perol sobre unes pedres soltes o els ferros.

Tant al migdia com a la nit es menjava acompanyat de la bota de ví i sovint el luxe d’algun aiguardent, en algunes comarques consumit amb molta freqüència i en altres més com a extra. Allí es menjava, com ha estat tradicional, amb la navaixa i la cullera a la mà, no així amb la forqueta d’ús no generalitzat fins època molt recent. Es menjava, com encara es fa en menjars festius i moltes cases, tots directament de la paella o del perol situat davant, al centre.

Per dormir s’acondicionava, si era possible un llit amb palla o brossa estesa sobre el terra, sempre amb una manta per dormir damunt d’aquella o envoltat amb la mateixa. Si la barraca era petita o els ocupants varies persones tocava dormir més o menys apretat i amb opció o no d’estendre bé les cames. A l’estiu, sovint calia esperar que els mosquits no es posaren massa pesats, com per altra banda durant el dia podia passar també amb les mosques. Pel que fa a la pols i la bruticia de la terra o el ramat en general no era problema en tant que tradicional companya de qui treballa al camp o la muntanya.

A l’endemà, a trenc de dia, abans d’iniciar el treball, es desdejunava. Sovint es menjava bé sobres de la nit anterior o algunes migues o sopes, bé la tradicional ingesta d’un grapat de figues seques o d’ametlles, acompanyades d’aiguardent per donar energia.

Evidentment aquesta és una descripció generalista, abans, com ara, cada persona, familia, grup social, comunitat, etc., tenia els seus hàbits i disponibilitats que condicionaven la vida diaria.

0 Comentaris

Sense Comentaris Este Article encara no té Comentaris.

Ho sentim, o algú ha furtat els comentaris i ha fugit o ningú n'ha deixat cap!

Però Tú pots ser el primer en fer-ho Deixa un comentari !

Deixa el teu comentari

La teua dirección de correu electrònic no es publicarà. Els camps requerits están marcats *

Amb la col·laboració de:

novembre, 2017

Opcions d'ordenació

26nov(nov 26)12:00Jesus Pobre: Concert música festera12:00 Mercat Riu Rau de Jesús Pobre

COL·LOCACIÓ DEL MOCADOR DE PIT

Col·locació del mocador de pit - CAP 9 Col·locació creuat per dins

Col·locació del mocador de pit - CAP 8 Col·locació dins del gipó - per dins

CATEGORIES

Arxius

Login

Lost your password?
X