Imatges de la conferència sobre indumentària masculina per Vicent Pardo a València. 28/03/2015Article previ
Setmana Santa a la manera de València: imatges de la Processó de les Torxes 2015Següent Article
indumentaria on-line
ÚLTIMES NOTÍCIES

Per primavera, rogatives; la Rogativa a sant Pere de Portell de Morella

Espai entre línies+- ATamany de Font+- Imprimir Este Article
Per primavera, rogatives; la Rogativa a sant Pere de Portell de Morella
Articles relacionats

Per Carles Rodrigo Alfonso

Geògraf

 

Les romeries formen part del calendari festiu de molts pobles valencians, sobretot en algunes comarques o localitats on tenen una gran relevància. Existeix una xarxa de santuaris que han estat centre de devoció d’extenses àrees i destí de romeries de pobles més o menys allunyats. Tot i que algunes d’aquestes romeries han desaparegut moltes d’altres se celebren i alguns santuaris encara reben la visita de romers de més de mitja dotzena de pobles.

El present article vol apropar-se a aquestes rogatives evocant de manera concreta una de les més íntimes i desconegudes: la dels Pelegrins del Portell de Morella a sant Pere de Castellfort. Ja fa vora vint-i-cinc anys, quan vaig tenir el plaer de participar com a espectador, i és ara quan m’he decidit a compartir aquella vivència amb els seguidors de blogdanses.es.

 

La preparació

Les fotos que acompanyen aquest text les vaig fer l’any 1992, vuit després de la recuperació de la rogativa, que havia deixat de celebrar-se.

Eixe any vaig poder seguir el desenvolupament d’eixa rogativa, junt a uns companys i els vora vint participants que marca la tradició. Vam estar presents, en una celebració que no inclou la presència d’altres persones que els participants, amb el consentiment tant del rector com dels pelegrins, respectant en tot moment el ritual i les instruccions que ens donaven. No és el moment però aleshores ja era objecte de debat, com també ho és a hores d’ara, tant l’alteració innecesària del ritual en celebracions establertes com els riscos de la seua excesiva popularització o transformació en event turístic. Ho deixem per un altre dia.

Eixe any 1992 i amb l’experiència de participació a algunes altres romeries i rogatives dels Ports i del Maestrat, amb informació sobre la celebració de la de Portell i el contacte previ amb el rector vaig fer les gestions prèvies per poder anar com a observador. Pel que sembla únicament un parell de persones havien estat autoritzades abans per acompanyar la romeria a distància. Vaig contactar amb el rector i, després d’exposar el nostre interés i la voluntat de no alterar la festa de cap manera, aquest ens va oferir la possibilitat de participar. Així cap a Portell de Morella ens n’anarem quatre amics, alguns d’ells companys del col.lectiu d’estudi i valorització de la cultura popular “la Soca”, que haviem creat per aquells anys.

 

L’impactant pas dels pelegrins

Arribarem la vespra de la festa a Portell i rebuts amablement pel rector i després de sopar ens vam instal.lar per dormir a un antic local social que ens van oferir. Alli vam dormir al pis, on jo per primera i única vegada en la meua vida en que he dormit al llocs més insospitats, ho vaig fer sota una taula de futbolí. Ens vam alçar de matinada per poder veure l’eixida dels romers.

Al carrer, a trenc d’alba com marca la tradició, poguerem observar a distància el sempre impactant pas dels pelegrins, coberts amb les seues llargues capes i barrets d’ala ampla, negres, sobre la camisa blanca. Aquests, ajudats per un garrot i amb el rosari a l’altra mà, eixien des de l’esglèsia i caminaven pel carrer a la distància establerta entre un i altre. El seu pas darrere la creu i el penó, entre l’escassa llum, mentre per altra banda molta gent els observava per les finestres, fou un bon començament. La comitiva l’integraven els portadors del penó, el rector, els “coteros” o escolans i els dotze pelegrins, aquests caminant a seixanta passes de distància entre ells.

Cobert el descens cap a a rambla de Sellumbres, a l’arribada al Pont de la Rambla, recorregut el primer tram, els pelegrins i acompanyants es van agrupar, com ha estat el costum. Nosaltres també ens juntarem amb ells i els altres dos acompanyants d’altres anys i junts ferem camí. Amb ells recorreguerem els vells camins de la muntanya, d’aquest esquerp territori, compartirem les parades de descans, els vam acompanyar als llocs on la tradició marca pregar, etc.

Recorde un altre punt de referència com fou el descans a un mas on tradicionalment es feia l’aturada per l’esmorzar. Tot i no voler entrar a la casa per no trencar el costum els masovers amablement ens van convidar i fer participar i així poguerem gaudir d’una agradable estona. Cal tenir present que les romeries a més a més de les parades rituals a peirons, ermites, llocs amb determinades panoràmiques per pregar, també tenen en determinats masos un punt d’aturada, normalment per avituallament com menjar o beure algún reconfortant licor.

No recorde exactamente on, han passat molts anys, pot ser al Mas d’Ibàñez com ha estat tradicional, els pelegrins tornaren a acondicionar la seua indumentària mentre la comitiva es va desplegar d’acord amb el cerimonial: el penó, el rector i els escolans, els pelegrins a la distància establerta, etc. Ens indicaren que ens separarem, optarem per passar davant, i així vam mantenir la tradició i alhora gaudir de l’avanç de la comitiva.

 

Un ambient màgic de solemnitat i tradició

L’arribada del grup a sant Pere de Castellfort, l’emblemàtic ermitori destí d’altres romeries, sempre impactant al seu emplaçament allà dalt la serra, aguaitant muntanyes i muntanyes dels voltants, fou un altre moment singular.

Al menys haviem arribat a l’objectiu, a mitjan camí. Ja en l’ermita els integrants de la rogativa van participar en la missa celebrada, pregaren pels difunts del poble i entonaren càntics com el O Vere Deus. Després ells dinaren a la vivenda adjacent, on jo havia dormit un altre any com a participant en la rogativa de Catí, amb els sorolls dels matxos com a música de fons. Nosaltres estiguerem i dinarem fora. En acabant, novament els portadors del penó, el rector, els “coteros” i els pelegrins van iniciar el camí. Cada pelegrí iniciava el seu camí a la mateixa portada de l’ermita, després de beure un got que li oferien i posar-se el barret.

La tornada va seguir l’itinerari d’anada i a grans trets el mateix ritme, tot i que sense la parada al mas. Prop del poble i com encara era prompte ens aturarem a la Creu del Pont. Allí es va berenar, esperar que fora el moment, l’hora màgica de la posta del sol, i arribat el moment els pelegrins es revestiren. Aprofitant això nosaltres un altra volta ens vam separar dels pelegrins i arribarem al poble per poder observar-los a la seua entrada al mateix, com la resta de la gent. Recorde com a diferència de l’eixida tot el món estava al carrer i es respirava l’emoció d’aquests moments.

L’entrada de la rogativa fou màgica, amb tot el cerimonial desplegat. A l’entrada de Portell l’esperaven les peanyes i penons de l’esglèsia. La comitiva, lenta i solemne amb els pelegrins caminant separats, va recòrrer el poble camí de l’esglèsia davant l’expectació de la gent. De camí van fer la parada tradicional a l’ermita de la Mare de Déu de l’Esperança. Com en tantes festes semblants la llum de l’hora, els càntics i ací també l’estètica de la comitiva, amb eixe efecte buscat de teatralitat, li donava un gran atractiu.

Finalment, reconfortats una miqueta del camí al bar front a l’ajuntament, un altre establiment històric que ja no està, després d’acomiadar-se dels companys del dia, se’n anarem havent gaudit d’un altra experiència espectacular. No voldria finalitzar sense agrair a la gent de Portell que tan bé ens van acollir, com per altra banda sempre han fet quan he anat, i especialment a Emili Vinaixa, el rector, per la seua amabilitat i atencions en aquella ocasió.

 

foto_rogativa_portell_1992_09 foto_rogativa_portell_1992_08 foto_rogativa_portell_1992_07 foto_rogativa_portell_1992_06 foto_rogativa_portell_1992_05 foto_rogativa_portell_1992_04 foto_rogativa_portell_1992_03 foto_rogativa_portell_1992_02

 

El caràcter singular dels pelegrinatges a santuaris

Entre totes les romeries, s’ha fet palés el caràcter singular que presenten les rogatives o pelegrinatges penitencials a santuaris, com les defineix el conegut antropòleg Antoni Ariño Villarroya.

Aquestes s’han celebrat com a petició d’ajuda front a un greu problema, com sovint una sequera, o en acció de gràcies per haver-ho superat, realitzada per un grup de representants de la comunitat. Com descrivia l’esmentat Antoni Ariño al volum IV, “Festes, rituals i creences”, de la col.lecció Temes d’Etnografia Valenciana, en 1988: “pelegrinació marcadament penitencial, efectuat per un grup representatiu de la població, que en té l’origen i el context en l’anguniosa situació provocada per una sequera pertinaç” (ARIÑO VILLARROYA, A., 1988, pag. 297).

En alguns casos es tracta de rogatives que tenen el seu origen a l’Edat Mitjana, entre les que algunes mostren periodicitats de celebració molt llargues, com els set anys d’interval a la de Vallibona a la Mare de Déu de la Font de Penyarroja de Tastavins, encara que la major part és anual.

En qualsevol cas, la primavera, que tenim a les portes, és període de màxima celebració d’aquestes activitats, que ofereix un calendari molt complet i variat d’events, a diferents pobles i ermitoris, per a qui estiga interessat per la qüestió.

 

L’interior de Castelló, focus relevant d’aquestes rogatives

Les comarques castellonenques d’interior són el focus relevant d’aquestes rogatives, on destaquen alguns emblemàtics santuaris com a destinació, cas de sant Joan de Penyagolosa a Vistabella del Maestrat, la Mare de Déu de la Balma a Sorita o sant Pere de Castellfort.

Sovint d’antic origen han conservat un valuós patrimoni inmaterial representat pel ric ritual, la música, el vestuari, etc. Actualment resten rogatives que amb la seua antiga organització, amb més o menys adaptacions recents, tenen lloc a través d’un territori esquerp i de gran bellesa. Podem observar, en alguns casos participar d’una o altra manera, en rogatives on el singular vestuari de capes i barrets, les velles músiques, els rituals, formen part del seu caràcter.

Qui coneix aquestes celebracions no les entén sense el penó o penons al capdavant, el vells i sovint lúgubres càntics en llatí, aquests continuats al menys al cas de la de les Useres, la soledat de la muntanya front a la recepció a masos, ermites i pobles, etc.

Enllà les mes conegudes, com les dels Pelegrins de les Useres a Sant Joan de Penyagolosa o la de Catí a Sant Pere de Castellfort, podem trobar altres relevants alhora que moltes més de caràcter molt focalitzat, locals i fins i tot individualitzades a distintes ermites d’un mateix municipi.

Sense anar més lluny, al municipi de Portell de Morella a més a més de la rogativa que ens ocupa també és tradicional la singular romeria a l’ermita de sant Marc, al llogaret de les Alberedes, i a l’ermita de san Juan, al veí caseriu de Casas de san Juan, en terme de Cantavieja, on coincideixen amb la procedent d’aquell poble aragonés veí. En conjunt la diversitat és molt gran i així es celebra multitudinàries romeries com la de Morella a la Mare de Déu de Vallivana i d’altres amb únicament un grapat d’assistents, cas de varies que em venen al cap a l’extens terme d’aquesta ciutat.

 

Una tradició feliçment recuperada

Al darrer quart del passat segle moltes d’aquestes celebracions van travessar una crisi, iniciada abans, de fet algunes van deixar de celebrar-se al llarg de la centuria. Altres van estar a punt de desaparèixer i recorde d’aquells anys tant la crisi com l’aposta per trencar aquesta negativa situació.

Afortunadament la iniciativa de persones i col.lectius, en un context general de revalorització de les senyes d’identitat, va tenir un paper decisiu en la preservació d’un patrimoni inmaterial, enllà dels seus valors religiosos.

Així, com a exemple conegut, em ve a la memòria la tasca de la gent que ha preservat la celebrada cada set anys des de Vallibona a la Mare de Déu de la Font de Penyarroja de Tastavins.

Pels anys en que vaig anar a altres com la de Portell em van convidar a participar en la singular de Vallibona els amics Sento Puchades i Marga Romanillos, dos dels promotors de la seua recuperació, amants d’aquelles contrades i dos de les persones que millor coneixen el territori valencià, però no va estar possible.

És gràcies a l’interés i la implicació d’unes persones, que a hores d’ara podem gaudir d’aquest patrimoni tan arrelat als nostres pobles.

 

NOTA blogdanses.es: La data de la rogativa del Portell de 2015 encara no està confirmada a hores de publicar este escrit. Si esteu interessats en informar-vos, podeu fer-nos-ho saber mitjançant el nostre formulari de contacte o escrivint a postissa@blogdanses.es

0 Comentaris

Sense Comentaris Este Article encara no té Comentaris.

Ho sentim, o algú ha furtat els comentaris i ha fugit o ningú n'ha deixat cap!

Però Tú pots ser el primer en fer-ho Deixa un comentari !

Deixa el teu comentari

La teua dirección de correu electrònic no es publicarà. Els camps requerits están marcats *

AGENDA

CATEGORIES

Login

Lost your password?