Blogdanses

Per Josep Vicent Frechina

El temps de Nadal, malgrat la uniformització que l’amenaça tan ben representada per l’omnipresent pare Noël assaltant els nostres balcons —impossible trobar una metàfora més perfecta de la mercantilització de la festa i de la colonització cultural que patim—, acumula ritus i símbols des de fa una quants mil·lennis: primer, les antiquíssimes celebracions profanes del solstici d’hivern i l’inici del període carnestoltenc; i després, la tradició nadalenca pròpiament dita, amb la qual l’església cristiana intentà desplaçar els cultes solars fent confluir les referències còsmiques paganes en la figura del Déu que es feia home i que, d’aquesta manera, vencia les tenebres. La cultura popular llavors humanitzà la figura divina del nen Jesús, la dotà d’una sentimentalitat molt quotidiana i la féu més pròxima i entranyable.

El cançoner valencià de Nadal reflexa fidelment aquesta complexitat i densitat simbòlica: hi ha les albades de Nadal i les cançons d’asguilando, provocadores i irreverents; hi ha les cançons de pastorets, que hi representen un paper entre pillet i juganer, sempre retratat amb tendresa; hi ha les balades del cicle de la Sagrada Família, magnífica mostra d’apropiació, per banda de la cultura popular, de la catequesi cristiana; hi ha les cançons costumistes que descriuen diversos moments del ritual nadalenc i que s’han conservat com a petites i fantàstiques càpsules de descripció etnogràfica; i hi ha, finament, l’entremaliat esperit del carnaval escolant-se per qualsevol clavill inesperat.

El professor Manuel Sanchis Guarner en el prefaci d’una reedició del seu Cançoneret Valencià de Nadal es preguntava “¿Però és que no hi ha a València cançons populars de Nadal?”, i concloïa amb un diagnòstic totalment pessimista: “Els valencians, amb la nostra habitual despreocupació del nostre patrimoni espiritual col·lectiu, desconeixem quasi per complet les cançons nadalenques autòctones”. Ara, afortunadament, podríem matisar la conclusió però encara estem molt lluny d’on voldríem malgrat que a poc a poc s’ha anat difonent bona part del nostre riquíssim repertori nadalenc, se n’han publicat discos monogràfics i ha penetrat amb força a l’àmbit escolar.

Vist així, el disc de Pep Gimeno Botifarra —obligada referència en la darrera repopularització del cançoner tradicional valencià—, no podia arribar en millor moment. La saó està feta i la seua irresistible proposta, servida com sempre amb gràcia, autenticitat i una senyora rondalla al darrere, pot fer molt de camí: no aconseguirà espantar, segurament, l’assalta-balcons però podria ajudar-li a saber en quin país es troba. I, de passada, fer-nos-en memòria també a nosaltres.