Les Folies emociona a la final del concurs Sona La Dipu al Principal de ValènciaArticle previ
Publicada la programació de la 4ª Temporada de Folklore de PicanyaSegüent Article
ÚLTIMES NOTÍCIES

L’ús de les castanyetes

Espai entre línies+- ATamany de Font+- Imprimir Este Article
L’ús de les castanyetes
Articles relacionats

Per Miquel-Àngel Flores i Joan-Lluís Monjo,

de  l’Associació d’Estudis Grup Alacant

L’ús de les castanyetes està principalment adreçat al ball i a la dansa.Amb aquest instrument de percussió qui balla acompanya la música executada per un altre instrument. En aquest cas, els balladors esdevenen també instrumentistes, encara que no arriben a tenir la categoria de músics, perquè no ocupen el mateix espai que aquests i preval més la seua figura en el ball. En el darrer estadi de la transmissió de la música tradicional, quan els balladors ja no les fan servir, passen a ser tocades per una persona concreta, que passa a formar part plenament del conjunt d’instrumentistes. En aquest moment adquireix la seua categoria plena d’instrument de percussió. Hi ha constància, en concret, d’aquesta situació dins les agrupacions de corda, com ara les rondalles del Baix Ebre i les rondes del Maestrat.Així mateix, se n’ha documentat l’ús dins d’agrupacions de la mateixa naturalesa d’altres zones (per exemple, a l’Alacantí, al Camp d’Elx, a la Marina o a Menorca).

Pel que fa al ball, va ser el segle XVIII el moment en què degué generalitzar-se l’ús de les castanyetes, tot i que la seua presència ja està documentada en determinats balls de l’edat moderna en segles anteriors. La naturalesa dels balls d’aquest temps, en què la disposició dels balladors ja no és col·lectiva sinó que la base és la parella, que balla de manera solta, en permetia l’ús o l’esclafit dels dits. És al segle XVIII l’època en què triomfà la seguidilla i el fandango i, així mateix, l’academització del ball popular, amb l’aparició del ball bolero. La moda del majismo consolidà els balls populars de caire espanyol en un context escènic: l’espectacle no només requeria el virtuosisme en el ball, sinó que promovia l’enriquiment dels elements que l’acompanyaven (com ara la indumentària). Aquest fet fomentà la mestria a l’hora de tocar les castanyetes entre els balladors d’ambdós sexes, i l’expansió de la figura del bolero, o siga, un virtuós del ball i alhora del repic de les castanyetes.

Captura de pantalla 2015-09-29 a las 17.27.09

Perquè apreciem fins a quin punt va escampar-se aquesta moda també a casa nostra, considerem, per exemple, aquesta mostra de la darreria del segle XVIII extreta del Calaix de sastre del baró de Maldà, que ens documenta la popularitat del gust pel ball bolero en una gran ciutat com és Barcelona. En aquesta ocasió el ball es mogué per celebrar la Pau de Basilea (1795):

Ha admirat a tothom lo primor ab què ha ballat lo ball inglès un soldat miliciano, i est, també, sol, lo fandango, tocant a compàs les castanyoles ab moltes habilitats i destressa de peus, cuixes i cames, ab sols música de guitarra. I havent-hi tanta multitud en aquell saló, i més en lo fandango, per vèurer-lo ballar, feia prou calor i havia prou bullícia.

A la primeria del segle XIX seran els viatgers romàntics europeus els que es faran ressò de l’omnipresència de les castanyetes dins del ball popular espanyol (vegeu, per exemple, Díaz 1994: 46).

En aquest mateix segle, l’expansió de la jota va augmentar la nòmina de balls populars que s’identificaren amb l’ús d’aquest element. De fet la jota representa el darrer gènere de ball solt, anterior a l’eclosió dels balls aferrats, que s’introduïren a partir del darrer terç del segle XIX i desplaçaren els balls solts en el segle XX.

Segons sembla, a la tradició del ball popular les castanyetes estigueren presents per tot arreu, tot i que actualment han persistit amb més força, com ja hem dit, al País Valencià, a les illes Balears i a les Pitiüses, tant en la pervivència espontània del ball tradicional com en la seua recreació entre els grups folklòrics. En ambdós casos, quant al País Valencià, Mallorca i Menorca, els gèneres de ball serien les seguidilles i el bolero, el fandango i la jota així com les seues variants , que podem considerar recialles dels balls de moda dels segles XVIII i XIX; pel que fa a Eivissa , ens ref e rim al ball pagès. A les Terres de l’Ebre, tot i haver-se constatat antigament l’ús de l’instru m e n t en la jota i el fandango, en el darrer estadi evo l ucionà en el costum d’esclafir els dits els balladors . Cal assenyalar, però, la seua constatació residual en alguns punt aïllats, com és el cas de Mas de Barberans, Camarles i Sant Carles de la Ràpita, pel que fa a la jota.

Pel que fa al fandango, vegeu el testimoni de Moreira (1979: 359):

Se ballava el fandango per l’estil de la jota, fentli semblants mudances. També era ballat a so de guitarra, i quant no, en acompanyament de pand e ro i castanyo l e s , cantant-s’hi cançons los mateixos balladors.»

Així mateix, per a acompanyar la música d’aquests balls es feien servir altres instruments de la mateixa família (com castanyetes de pedra, culleres), que en alguna ocasió arribaren a fixar-se i desplaçaren les castanyetes, com succeí, per exemple, en algunes localitats de la Franja.

A Fraga, població asseguda a la Ribera del Cinca, aquests dies ballaven la jota al so de cançons, i sense altre acompanyament musical que unes cast a nyoles fetes amb dos palets de riera , plans i rectangulars, un dels quals posaven entre els dits índex i mig, i l’altre, entre aquest i l’anular, i que feien sonar sotragant les mans a ritme. A Mequinença, que s’estén al junyent del Segre i l’Ebre, ballaven al so de castanyetes fetes amb dues culleres de fusta. (Amades 1950, II, 178) .

Captura de pantalla 2015-09-29 a las 17.27.39

Aquest fenomen està també documentat en el ball del polinàrio de Favara, que anava acompanyat de gaita (‘dolçaina’), tabal i culleres (Vergara 1994: 18). Paral·lelament al ball, les agrupacions de corda –dins de les quals, com hem vist, solia haver-hi la presència de les castanyetes– funcionaven també en cercaviles i rondes pels carrers i masos dels pobles, com assenyalen Pardo i Jesús-María (2001: 56):

Ens els conjunts instrumentals de corda d’estes comarques no falta, com a instrumentista, el tocador de castanyetes, tant en els balls, com en les cercaviles i les rondes.

 La dansa ha estat un context que ha fossilitzat l’ús de les castanyetes en determinades diades festives religioses com ara el Corpus o les festes patronals o majors.

A Catalunya és l’únic context en què s’han mantingut fins ara, c o n c retament en els balls de valencians i en les moixigangues d’una àrea que abraça el Penedès i el Camp de Tarragona (ens referim als exemples documentats a Bellmunt del Priorat , Pradell de la Teixeta, Prades, Vila nova i la Geltrú i Tarragona) i en els balls de gitanes de la mateixa redolada i del Vallès (com ara Vilafranca del Penedès, Sant Celoni, Cerdanyola o Rubí, entre molts d’altres). Així mateix es constata puntualment en altres manifestacions com és el ball de la Primera de les festes decennals de la Candela de Valls i en els balls de nanos de la Patum de Berga. En el ball de Nyacres de Roses es fan servir unes petxines a mode de castanyetes, que donen nom a la dansa. A Mallorca destaca la seua pervivència a Pollença en el ball de les àguiles del Corpus i en el ball dels cava llets de Sant Sebastià. Pel que fa al País Valencià cal parlar de la seua utilització, per exemple, en els balls de nanos (com ara a València , Castelló de la Plana, Xàtiva , Ontinyent i Callosa d’en Sarrià) , en determinades danses rituals de tipus patronal –els dansants– de les comarques dels Ports i del Maestrat (ens referim, com ara, als casos de Sorita , la Todolella , Peníscola, Culla, Benassal o Alcalà de Xivert), en certes danses rituals del cicle de Nadal (com ara en el ball dels Reixos de Moixent o en els pastorets de l’Alacantí i del Camp d’Elx) i en el ball dels Espies de Biar. A la Franja destaquen en els balls p rocessionals que hi ha a la vall de Benasc (com ara el ball dels Sombre rs de Saünc, el ball dels Majordoms de Grist i el ball dels homes de Benasc) i en els dansants d’Aiguaviva de Bergantes.

Al País Valencià, i també dins del context de les festes patronals, cal remarcar l’ús generalitzat de l’instrument en moltes de les danses de plaça o de carrer que es fan al llarg del territori (alguns exemples paradigmàtics podrien ser les danses de la Font de la Figuera, Callosa d’en Sarrià, Xàtiva, Énguera, Bocairent, Guadassuar…). De fet és en aquest marc on a hores d’ara es mantenen millor d’una manera espontània.

Captura de pantalla 2015-09-29 a las 17.27.57

A banda d’aquesta presència tan gran acompanyant la música de ball, s’han fet servir les castanyetes en contexts diferents, fins i tot de tipus religiós, encara que actualment és molt puntual la localització d’aquest fenomen. Per exemple, és l’instrument que forma part de l’esquadra que acompanya el cant de les caramelles de Pasqua i de Nadal a Eivissa i Formentera, al costat de la flaüta, el tambor i l’espasí. Es tracta d’una reminiscència molt interessant de la tradició dels goigs catalans de l’època medieval, en què un missatge de tipus religiós, adequat per a una determinada festivitat religiosa, adopta una forma i un llenguatge musical de tipus popular. El cant sol constar de tres parts: les caramelles pròpiament dites, els gotxos i l’oferiment, en què apareix el cantre doblat i el glosat. Es tracta, doncs, d’una manifestació musical molt arcaïtzant i no debades ha estat declarada com a Bé Immaterial d’Interés Cultural.

En altres contrades devien existir manifestacions de la tradició popular autòctona religiosa similars, només perceptibles ara pels testimonis que ens n’han arribat. Per exemple, a Altea (Marina Baixa) acompanyaven encara a la primeria del segle XX els cants de Dissabte Sant que tenien lloc en un acte que s’anomenava popularment el calvari de Sant Jac, com recorda Francesc Martínez ([1920] 1987). Tenien lloc al Calvari; representen una forma autòctona precedent de l’actual «Encontre» i se’n conserven diverses recialles a la tradició comarcal (com ara a Orxeta):

«Es procura aplegar a l’última capelleta al toc de les dotze, i resada esta, al crit que donen tots els assistents de ‘Al·leluia!’, rompen les guitarres i demés instruments a tocar, i els cantadors a entonar coples, al mateix temps que les fadrines, tocant les castanyetes canten: –¡Sant Jac, xacarracatxac!–, cantant a continuació: —Albrícies vos done, Mare de Déu, que ha ressuscitat el fill de Déu… (Martínez 1987: 99-100)7

NOTA: Extret de l’article Les castanyetes en la tradició catalana publicat a la revista Caramella 27 (juliol-desembre 2012), ps 95 – 109. En properes entrades publicarem altres capítols de l’article fins arribar a completar-lo.

1 Comentari

  1. Lledonera 22:43, oct. 03, 2015

    La Patum de Berga, que es patrimoni inmaterial de la humanitat, hi ha una capgrossos que duen castenyetes.

    Respondre

Deixa el teu comentari

La teua dirección de correu electrònic no es publicarà. Els camps requerits están marcats *

juliol 2017

diss1jul18:00- 23:59Benaguasil: VIII nit de la dolçaina18:00 - 23:59 Ateneu de Benaguasil (antiga estació)Ateneu de Benaguasil (antiga estació)

diss1jul23:00Albal: Sarau de ball valencià23:00 Plaça Església. Albal.Plaça Església. Albal.

dij13jul - 16Tot el diaMora d'Ebre: V Ebrefolk(Tot el dia) Mora d\'EbreMora d'Ebre

COL·LOCACIÓ DEL MOCADOR DE PIT

Col·locació del mocador de pit - CAP 9 Col·locació creuat per dins

Col·locació del mocador de pit - CAP 8 Col·locació dins del gipó - per dins

CATEGORIES

Arxius

Login

Lost your password?