Blogdanses

Per Lluís Palop “Lutxo”

Professor d’història i mestre de ball tradicional valencià

A mode d’introducció

Si demanem a qualsevol valencià que ens parle d’un lloc emblemàtic del Cap i Casal, estic segur que en la majoria dels casos ens parlarà de la plaça de la Mare de Déu. En ella es troben aplegats edificis tan importants com la Basílica, la Seu amb el seu imponent campanar (verdader tòtem de València, el Micalet) i el Palau de la Generalitat. Des de la reforma que patí als anys 70, la plaça està presidida per una gran font que simbolitza el Túria i les seues séquies, representades com a dones que aboquen de gerres l’aigua del pare riu. Estes séquies estan representades nues, però tothom les reconeix com a valencianes per una cosa tan simple, i alhora tan important, com el seu pentinat. A eixe pentinat, tallat a tres bandes i amb rodets, es podrien fer moltes objeccions, i és un tema d’intensa polèmica en cercles fallers. També està clar que una cosa és el vestit “típic”, creat com a una idealització al romanticisme, que acompanyat pel pentinat a tres bandes és el considerat faller, i altra cosa seria com anirien vestides i pentinades les nostres avantpassades. En tot cas és innegable que el monyo de pataqueta forma part dels imprescindibles de qualsevol valenciana que vulga vestir típic o almenys, tradicional*…o… potser no?. Efectivament, des dels anys de la transició, en què certs investigadors i col·lectius folklòrics començaren a reivindicar un altra indumentària distinta de l’oficial, aparegué una nova peça indumentarística destinada a arrelar i triomfar tant en ambients folklòrics com en fallers.  Es tracta, per si no ho havíeu endevinat, de la còfia.

Com sabreu, la còfia és una espècie de bossa de tela, punt de ganxo o de malla, destinada a replegar els cabells llargs de dones i hòmens, que pot estar ornamentada amb llaços, arboços o distints elements. El seu ús a terres valencianes el podem constatar a través de gravats i d’alguna peça original antiga**. El problema és que quan incorporem qualsevol peça a la nostra indumentària, caldria tindre moltes coses en compte. Anem a vore algunes d’elles:

La confecció

Com hem dit abans, una còfia és una bossa per arreplegar el cabell, no una coixinera del pa. Habitualment es fan enormes, massa llargues. S’agafen al cap amb una còmoda goma, oblidant l’indispensable llaç per ajustar-la al cap,  i no contenen cabell, sinó que cauen fofes sobre l’esquena o pitjor, subjectades amb una agulla al muscle, delatant que dins d’elles no hi ha cabells, sinó un pel curt que la usuària no ha tingut ganes de pentinar.

La col·locació

Replegar els cabells no significa ocultar-los com si parlàrem d’un hiyab musulmà, que per a eixos menesters ja tenim les mantellines. Per suposat les orelles tampoc s’oculten, ni totalment ni en part. La còfia ha de quedar prou arrere, a mitjan cap i ha de deixar vore els cabells pentinats cap arrere al cas de les xiques. Hi ha qui diu que baix de la còfia es deu anar pentinada, però no veig molt clar este darrer punt. En tot cas, no deuen mostrar grenyes ni cabells punkis.

Còfia de tela

Font: Blogdanses.es

La coherència amb la resta del vestit

Hem de tindre molt en compte els anys en que era usada la còfia. Podríem parlar ací de la confusió general que es té entre els segles XVIII i XIX en qüestions d’indumentària, tenint en compte que a més a més els especialistes en la matèria podrien filar prim i matisar fins i tot dècades de vigència de determinades modes segons indret, ja que als pobles més apartats les modes antigues solien perdurar més. En tot cas és una peça divuitesca o de les primeres dècades del segle XIX. Compte amb vestir-se de fallera i posar-se la còfia!!. Als xics, igual. Amb vestits de jupa curta no té massa sentit posar-se la còfia, ja que, a grans trets, quan la jupa curta substitueix les casaques, els cabells es rapen per reial ordre. Per això apareixen els mocadors i , possiblement, els barrets d’arboços. Si que es pot dur, per tant, amb casaqueta o similar.

Reflexions finals

En tot cas, i com a reflexió final, hem de dir que la còfia era usada a les nostres terres, per suposat, però també a Catalunya, Aragó, Madrid i altres indrets d’Espanya. És valenciana? Per suposat, com també catalana, madrilenya o andalusa. Està clar que com més investiguem al món de la indumentària tradicional, menys fronteres trobem. Però si que resulta interessant, al meu parer, no caure en una mena de globalització indumentarística. Hi ha matisos i formes de vestir a la valenciana que devem cuidar i cultivar: tipus de teixits, de brodats, de col·locació de les peces, de joieria i de pentinat. És molt escassa la bibliografia sobre este últim aspecte, per això  recomane l’article de F. Camanyes  al llibre oficial faller de l’any 2012.

En qüestions d’indumentària, alguns parlen ja d’anar deixat enrere un idealitzat segle XVIII. Inclús s’aplega més lluny i comença a reivindicar-se sense complexos la indumentària dels Quadres de Balls Populars de finals del XIX i principis del XX. Esta indumentària no correspon ja al vestir normal de la dona, sinó al vestits típic idealitzat, pensat per a pujar a un entaulat. No seré jo qui critique esta opció, tan respetable com la de intentar vestir a l’antiga intentant reproduir indumentària d’ús habitual. En tot cas, cal que pensem si moltes d’eixes peces que convertim en habituals ho eren realment, i no rareses o excepcions. Potser la còfia estiga entre estes.

*Cal senyalar algunes excepcions com ara els vestits típics de morellana, que curiosament si que porta còfia, i el de xixonenca, que porta trena, o el d’iberuda, amb una trena de diversos ramals anomenada pleita.

** Vegeu gravats com ara l’intitulat “Naranjera” COLECCION DE TRAJES DE ESPAÑA-1777 -TIPOS POPULARES. JUAN DE LA CRUZ CANO Y OLMEDILLA. També resulta molt interessant vore els pastels de Tiépolo conservats al Palau Reial de Madrid, encara que estos últims no mostren tipus valencians.