Centre Artesà Tradicionàrius de Catalunya... un exemple a seguir?Article previ
L’Escola de Danses de la Ribera  compleix 12 anysSegüent Article
ÚLTIMES NOTÍCIES
  • Sagueta Nova de Biar ens fa gaudir a PicanyaDifícil transmetre les sensacions viscudes el passat dissabte 28 d'octubre de 2017 a la Temporada de Folklore de Picanya amb l'Associació d'Estudis Tradicionals Sagueta Nova de Biar. Una execució dels balls rigorosa, espontània i sense posturejos innecessaris; [...]
  • Ja tenim ací la 6ª Temporada de Folklore Valencià de PicanyaJa tenim ací la 6ª Temporada de Folklore Valencià de Picanya, després de l'èxit de programació i assitència de públic de les temporades anteriors, el Grup de Danses Realenc amb [...]
  • En marxa la Setena Edició d’Arrelats Folk XàtivaEls dies 20 i 21 d’octubre podrem assistir a la setena edició d'Arrelats Folk, Mostra organitzada per l’Escola de Danses de Xàtiva. La presentació de la Mostra s’iniciarà el divendres [...]

Flavalenco: una oportunitat fallida de fusionar el flamenc amb el folklore valencià.Flavalenco: una oportunidad fallida de fusionar el flamenco con el folklore valenciano.

Espai entre línies+- ATamany de Font+- Imprimir Este Article
Flavalenco: una oportunitat fallida de fusionar el flamenc amb el folklore valencià.Flavalenco: una oportunidad fallida de fusionar el flamenco con el folklore valenciano.
Articles relacionats

Per Paco Chalmés

DIARI D’UNA ESPARDENYA

La passada nit del 5 de juliol, a la Plaça del Patriarca de València, i en el marc de la programació de la Fira de Juliol, vaig assistir a l’estrena de Flavalenco, un espectacle que als fullets anunciadors sugeria la fusió del flamenco amb el ball tradicional valencià, dut a terme per la Companyia San Juan Flamenca i el Grup de Danses de Moncada.

La veritat és que més que fusió, l’espectacle va consistir en una mera alternància dels palos més habituals del Flamenc -jaleos, seguiriyas, rondeñas, tangos, tientos, alegrias- amb alguna de les peces més conegudes del folklore valencià, com l’Ú d’Ador, o el Bolero Pla de València.

L’espectacle es plantejà al voltant de la festa fallera, aprofitant els moments claus del cicle faller, des de la plantà fins la cremà, per executar les distintes peces de ball. Al meu entendre, caldria haver fusionat coses un poc més coherents… per exemple, si parlem de Falles, una fusió coherent haguera sigut fer-ho amb la Feria de Sevilla, il·lustrant així al públic sobre la manera de celebrar d’ambdós ciutats, amb peculiaritats però, com totes les celebracions, de segur amb molts ritus comuns.

No s’interpretaren tampoc les peces que realment uneixen ambdós cultures musicals. Aixi, es desaprofità l’ocasió per fer palesa la coincidència dels pasos entre les sevillanes i les valencianes, les cadències semblants dels fandangos, o les semblances del cant d’estil i el cante jondo, per no parlar d’aquella germanor més evident de les Malaguenyes o les Granaïnes, ben presents als repertoris de la majoria de grups de danses valencians.

En eixe sentit, la presentació de l’acte ja s’endevinava poc esperançadora, ja que la veu introductòria es va referir a “las dos culturas tan diferentes”… quan precissament este tipus d’espectacles haurien de servir per despullar dels tòpics que forçadament han peculiaritzat la cultura tradicional de cada regió convertint-la en l’actual concepte de folklore. Són els experts els que s’encarreguen de recordar-nos-ho: la cultura anomenada tradicional no té fronteres, i transita de manera normal entre valls, rius, mars i ocèans. Poden produïr-se variacions graduals pels territoris, però les arrels i branques comunes hi romanen. Només cal vore l’espectacle Nus de Miquel Gil i Pep Botifarra, on a través dels cants dels dos mestres, tan aclaridorament s’explica este fenòmen.

Un comentari generalitzat sentit entre públic assistent fou la prevalència de la potència de les veus i guitarres flamenques que deixaren en evidència a tota una rondalla, i sobre tot a una veu cantaora valenciana -la que allí es va sentir- poc digna de comparar-se amb el “quejio” que brollava de tot un planter de cantaors flamencs, que arrancà en no poques ocasions els aplaudiments espontanis del respectable. Heus ací un punt d’autocrítica per a les nostres rondalles, necessitades en molts casos d’un redreçament vocal. El cant valencià té actualment veus digníssimes que aguarden encara l’oportunitat d’aborronar a un públic majoritari que encara desconeix l’emotivitat que atresora el cant valencià.

Tot i això, l’espectacle va complir la funció principal de tota representació a l’entaulat: entretindre.

A destacar l’aconseguida escena de la mascletà, on un ballador flamenc ple de força i energia va saber captivar als dos tipus de públic allí reunits, unint emocions amb els seus taconeos barrejats amb els trons d’una mascletà sentida per la potent megafonia i ambientada pel fum artificial escampat per l’escenari.

Destacar també la presència del valencià en alguna de les peces interpretades per les veus flamenques… curiós i gratificant sentir allò de “m’he deixat les espardenyes” per compàs.

I malgrat tot, crec que és just també afalagar la tasca de qui de manera més o menys encertada, s’atreveix a dur més enllà el folklore valencià, necessitat en la meua opinió d’una evolució en les seues posades en escena tan repetidament escorades cap als tòpics costumistes d’un pretèrit tan idealitzat com inexistent.

Si Flavalenco és capaç redreçar-se, agarrar les essències que realment empasten ambdós cultures musicals, i aconseguix despullar-les de tòpics sense que l’espectador deixe de reconéixer ambdúes parts fusionades, haurà sabut encetar un camí de dignitat que de segur serà seguit per posteriors plantejaments escènics.

DSC_1873
« 1 de 41 »
Por Paco Chalmés

DIARIO DE ALPARGATA

La pasada noche del 5 de julio, En La Plaza del Patriarca de Valencia, y en el marco de la programación de la Feria de Julio, asistí al estreno de Flavalenco, un espectáculo que en los folletos anunciadores sugería la fusión del flamenco con el baile tradicional valenciano, llevado a cabo por la Compañía San Juan Flamenca y el Grup de Danses de Moncada de Valencia.

La verdad es que más que fusión, el espectáculo consistió en una mera alternancia de los palos más habituales del Flamenco -jaleos, seguiriyas, rondeñas, tangos, tientos, alegrias- con alguna de las piezas más conocidas del folclore valenciano, como l’Ú d’Ador, o el Bolero Pla de Valencia.

El espectáculo se planteó alrededor de la fiesta fallera, aprovechando los momentos claves del ciclo fallero, desde la plantà hasta la cremà, para ejecutar las distintas piezas de baile. En mi opinión, podrían haberse fusionado cosas un poco más coherentes… por ejemplo, si hablamos de Fallas, una fusión coherente hubiera sido hacerlo a con la Feria de Sevilla, ilustrando así al público sobre la manera de celebrar de ambas ciudades, con peculiaridades como todas las celebraciones, pero seguro que con muchos ritos comunes.

No se interpretaron tampoco las piezas que realmente unen ambas culturas musicales. Así, se desaprovechó la ocasión para hacer patente la coincidencia de los pasos entre las sevillanas y las valencianas, las cadencias semejantes de los fandangos, o las semejanzas entre el cant d’estil y el cante jondo, por no hablar de aquella hermandad más evidente de las Malagueñas o les Granaïnes, bien presentes en los repertorios de la mayoría de grupos de danzas valencianos.

En ese sentido, la presentación del acto ya se adivinaba poco esperanzadora, ya que la voz introductoria se refirió a “las dos culturas tan diferentes”… cuando precisamente este tipo de espectáculos deberían servir para desnudar los tópicos que forzadamente han peculiarizado la cultura tradicional de cada región convirtiéndola en el actual concepto de folclore. Son los expertos los que se encargan de recordar: la cultura denominada tradicional no tiene fronteras, y transita de manera normal entre valles, ríos, mares y océanos. Pueden producirse variaciones graduales en los territorios, pero las raíces y ramas comunes permanecen. Nada más hay que ver el espectáculo “Nus” de Miquel Gil y Pep Botifarra, donde a través de los cantos de los dos maestros, tan aclaratoriamente se explica este fenómeno.

Un comentario generalizado oído entre el público asistente fue la prevalencia de la potencia de las voces y guitarras flamencas que dejaran en evidencia a toda una rondalla, y sobre todo a una voz cantaora valenciana – la que allí se oyó- poco digna de compararse con el “quejio” que manaba de todo un plantel de cantaores flamencos, que arrancó en no pocas ocasiones los aplausos espontáneos del respetable. He aquí un punto de autocrítica para nuestras rondallas, necesitadas en muchos casos de un enderezamiento vocal. El canto valenciano tiene actualmente voces dignísimas que aguardan aún la oportunidad de poner la piel de gallina a un público mayoritario que aún desconoce la emotividad que atesora el canto valenciano.

Pese a ello, el espectáculo cumplió la función principal de toda representación en el escenario: entretener.

A destacar la conseguida escena de la mascletà, donde un bailador flamenco en plenitud de fuerza y energía supo cautivar a los dos tipos de público allí reunidos, uniendo emociones con sus taconeos mezclados con los truenos de una mascletà oída por la potente megafonía y ambientada por el humo artificial esparcido por el escenario.

Destacar también la presencia del valenciano en alguna de las piezas interpretadas por las voces flamencas… curioso y gratificante sentir aquello de m’he deixat las espardenyes por compás.

Y a pesar de todo, creo que es justo también halagar la tarea de quien de manera más o menos acertada, se atreve a llevar más allá el folclore valenciano, necesitado en mi opinión de una evolución en sus puestas en escena tan repetidamente escoradas hacia los tópicos costumbristas de las escenas de un pretérito tan idealizado como inexistente.

Si Flavalenco es capaz redirigirse, agarrar las esencias que realmente empastan ambas culturas musicales, y consigue desnudarlas de tópicos sin que el espectador deje de reconocer ambas partes fusionadas, habrá sabido iniciar un camino de dignidad que seguro será seguido por posteriores planteamientos escénicos.

DSC_1873
« 1 de 41 »

0 Comentaris

Sense Comentaris Este Article encara no té Comentaris.

Ho sentim, o algú ha furtat els comentaris i ha fugit o ningú n'ha deixat cap!

Però Tú pots ser el primer en fer-ho Deixa un comentari !

Deixa el teu comentari

La teua dirección de correu electrònic no es publicarà. Els camps requerits están marcats *

DIARI D'UNA ESPARDENYA

Ajudes públiques a col·lectius folkòrics i culturals: es pot fer millor?

Ajudes públiques a col·lectius folkòrics i culturals: es pot fer millor?   0

És lloable que des de l'admistració es promoguen ajudes a les manifestacions folklòrica o cultural. De vegades, eixes ajudes resulten imprescindibles quan parlem de col·lectius amateurs no professionals, que sumen esforços [...]

Amb la col·laboració de:

novembre, 2017

Opcions d'ordenació

24nov(nov 24)20:30Aldaia: Qué flamenca que sóc20:30 Tama Teatre Auditori d'Aldaia, AV. de la Música, 11, 46960 ALDAIA, Spain

26nov(nov 26)12:00Jesus Pobre: Concert música festera12:00 Mercat Riu Rau de Jesús Pobre

COL·LOCACIÓ DEL MOCADOR DE PIT

Col·locació del mocador de pit - CAP 9 Col·locació creuat per dins

Col·locació del mocador de pit - CAP 8 Col·locació dins del gipó - per dins

CATEGORIES

Arxius

Login

Lost your password?
X