Benicarló acull una jornada-taller per aprendre danses del nord, centre i sud valenciàArticle previ
Ball i tradició: el repte de continuar celebrant Tots Sants a les nostres terresSegüent Article
indumentaria on-line
ÚLTIMES NOTÍCIES

Crònica sentimental d’un concert (1a part) ADÉU I MOLTES GRÀCIES, AL TALL , PER SEMPRE (II)

Espai entre línies+- ATamany de Font+- Imprimir Este Article
Crònica sentimental d’un concert (1a part) ADÉU I MOLTES GRÀCIES,  AL TALL , PER SEMPRE (II)

ADÉU I MOLTES GRÀCIES, AL TALL , PER SEMPRE (II)

 

Per Manel Làcer

Llicenciat en filologia valenciana i professor d’institut

Al Tall. Concert 18/10/2013 al Palau de Congressos de València. Font: Manel Llàcer.

Al Tall a l’escenari

…I apareixen els membres d’Al Tall a l’escenari i es produeix la primera ovació del públic. Són Vicent Torrent i Manolo Miralles, els fundadors, i  per altra banda, els músics que els han acompanyat pràcticament durant els últims vint i tants anys: Jordi Reig, Xavier Ahuir, Maribel Crespo, Enric Banyuls  i Robert Moreno, el de més recent incorporació.

Vicent Torrent, amb la desimboltura i el bon humor de sempre, s’acosta al micròfon (que ja no abandonarà més com a mestre de cerimònies) i ens avisa que veurem molt de trànsit de músics a l’escenari: amics i excomponents del grup convidats per a participar del comiat. A molts altres no els hi “han pogut encabir”, una manera elegant de correspondre les mostres d’afecte i el reconeixement al seu mestratge que els han fet arribar la majoria de solistes i grups valencians d’ara i de sempre, i també una forma de recordar alguns excompanys ja desapareguts. Manolo Miralles, mentrestant, remuga per darrere comprovant partitures i que tot està a punt, Vicent Torrent, en un to resignat però afable el bonega,  com en un vell matrimoni, que no patisca, que tot estarà bé i que, total, no van a canviar ara després de tant de temps. La gent riu i, a mi, m’inspiren una tendresa i respecte absoluts i només puc esbossar i envejar la xarxa de complicitats que hauran teixit després de tota una vida musical conjunta.

Però abans de començar, una declaració. Vicent Torrent, referint-se a la gira final que han dut a terme durant l’últim any, vol agrair una vegada més l’adéu tan sincer i entusiasta que se’ls ha obsequiat a Catalunya, un territori germà sense el qual no haurien pogut prolongar la seua vida professional durant tant de temps… Tanmateix, puntualitzen, no hi ha res que els faça més il·lusió, que oferir l’últim concert a València, al cap i casal, al rovellet de l’ou, a casa seua. A mi, ja se m’ha fet un nuc a la gola. I mamprenen.

I, com que és un adéu,  i no una vetla, la primera peça, instrumental, “Toc de marxa” de Xavier el Coixo (1988), ens recorda que açò és per damunt de tot una festa, una celebració per tants anys junts. És així com volen que encarem i gaudim el concert. I la gent comença a picar de mans i a moure els peus. Veig Xavier Ahuir i Ximo Caffarena a la dolçaina i al saxo.  Des de sempre,  m’han semblat, amb el seu inconfusible estil, juganer i gràcil,  uns faunes deliciosos.

 

Els clàssics

 

De seguida un clàssic, “Darrer diumenge d’octubre”, de Deixeu que rode la roda (1977). La cançó esdevé, de facto, en l’última convocatòria pública per tal assistir als tradicionals aplecs nacionalistes al Puig, on tantes vegades ells mateixos han tocat. I és inevitable: em vénen fragmentàriament moments d’aquelles trobades on he iniciat amistats perdurables i s’encomanava l’esperança d’un demà millor per al nostre poble, on he plorat paelles millorables i he escoltat polítics nostrats de diferent fornada i ambició proclamar que el País Valencià era el mànec de la paella o que ells eren els veritables hereus dels maulets… Mentre vaig filant els records em sorprenc ja cantant sense cap complex ni vergonya, decididament emocionat.

Vicent Torrent anuncia amb impostada solemnitat: “Any 1976. Primer tall del primer disc.” Com volent dir, fixeu-vos, d’allà venim i ací hem arribat. I sona “Obriu, cabretes” de Cançó popular al País Valencià i la lletra, que feia temps que no escoltava, em sembla d’una vigència extraordinària: les falses promeses d’una classe poderosa que només pretén aprofitar-se’n.

I continua el viatge en el temps i és el torn de “Quan el Moreno” també de Deixeu que rode la roda, una altra cançó reivindicativa que denunciava els abusos a què era sotmesa la classe treballadora a la indústria tèxtil,  situació encara de lamentable actualitat. És en aquesta peça  l’hora d’alguns convidats. Miquel Gil, recordem, un dels membres fundadors d’Al Tall, d’inexcusable presència hui i que ja havia aparegut discretament tocant i cantant abans, és qui encén l’auditori amb la seua portentosa i esgarrada veu. Van succeint-se les participacions però és quan arriba la tanda al magnífic Josep Aparicio, Apa, que açò es converteix en un duel de titans i la sensació no amaina fins al final per a goig de tot l’auditori que aplaudeix apassionadament.

 

Al Tall i els “nous maulets”

 

Com anunciava el programa de mà i era lògic, la pròxima parada és el nucli central de Quan el mal ve d’Almansa (1979), el mític disc que traça principalment un fresc històric sobre la Guerra de Successió i les conseqüències que se’n derivaren. Una obra cabdal i potser la de més difusió i èxit en la carrera d’Al Tall,  no debades, al meu parer, la conjunció de música i text arriben a l’excel·lència, i sobretot refresca oportunament una pàgina essencial de la nostra història fins aleshores injustament silenciada. Obrin amb “Dansà” ballada a l’escenari per dos veterans membres d’Alimara, després escoltem una genial intro de bouzouki amb Spyros Kaniaris, guitarrista grec i col·laborador eventual. I tot seguit la “Processó”,  el “Romanç de Cec”, “ Lladres”, en una seqüència musical que va afegint més veus convidades, més músics, més emotivitat i més records.

“I vosaltres que sentiu

la música i els romanços

obriu els ulls i veureu

des del vostre cadafal…

I de colp i volta se’m desplega una perspectiva doble, cançó i vida s’alineen en un mateix eix:

“Comença la processó,

llarga, trista i desolada…”

…I puc escoltar de nou a l’entranyable mestre que pel seu compte introduïa les primeres lliçons de valencià, al pati i als corredors, un poc d’amagat,  i ens explicava amb cançons la nostra història…

“…passen molts més de maulets;

botiflers, no n’hi ha a penes”

…I m’hi veig enmig d’una caminada pels voltants del Penyagolosa apressant amb els meus amics el ritme de la marxa mentre cantem tot cofois i enardits…

 “governeu de lladrocini

i rapinyeu  governant,

sou fartons de vida llarga

que mai voleu acabar”

…I em ve una glopada de ràbia, impotència i indignació en reviure les malifetes i tripijocs d’aquells que ens desgovernen durant tant de temps i la ceguesa dels que els donen suport tan inconscientment.

Però no és moment de planys, perquè arriba com una exhalació el “Cant de Maulets”. Manolo Miralles també vol dir la seua: “Bueno, esta va pels maulets, els d’ahir, els de hui, però sobretot els de demà, el futur del País València.” I tothom ja engrescat, dempeus, intenta acompanyar el ritme frenètic de la caixa i replicar les tornades. L’alegria de l’auditori es desferma definitivament.

Després, ja recuperats de tanta intensitat, torna la calma, però l’esperit crític no minva.  El cantautor Pau Alabajos interpreta un fragment de la seua cançó “Línia 1” dedicada a les víctimes del metro de València. I a continuació “Cançó des de València”, de l’últim disc, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), en què esdevé interessant el jo líric, un magribí  perfectament integrat en la nostra societat i cultura escriu una carta a Jaume I que és un pretext per a reclamar als valencians més dignitat, consciència i lluita.

 

Reconeixements

 

I nous reconeixements. Vicent Torrent no vol deixar-se res al pap. Generós i compromés dóna les gràcies a Acció Cultural del País València, Escola Valenciana, la Societat Coral el Micalet i Ca Revolta pels serveis impagables al nostre país. A aquestes entitats dediquen “Viurem”, una invitació a la resistència a pesar de totes les circumstàncies adverses (que en són tantes!) una peça d’un dels últims discos, La nit  (1999).

Sense pausa arriba el punt d’escometre una de les peces més commovedores del repertori d’Al Tall, la dedicada al jove alacantí,   Miquel Grau, assassinat a finals del anys setanta a mans d’un feixista.  Jordi Reig comença a tocar el piano en una espècie d’introducció que a poc a poc va perfilant els acords de la cançó i  dóna pas a les veus que entonen a cappella  les famoses paraules “Per cridar vull l’estatut, ai, ai, ai…”. Un calfred recorre la sala, alguns s’alcen de les butaques com presentant el seu condol i a mi i als meus companys se’ns intueix la pell de borró, els ulls brillants i l’ànima trasbalsada. Aplaudiments i un crit com una ganivetada a la consciència: “Guillem Agulló!!!” I una resposta multiplicada a l’uníson: “Ni oblit, ni perdó!!!” Talment hem sentit que procedia de més enllà del temps i de l’espai.

 

Continuarà…

No url attribute defined!

0 Comentaris

Sense Comentaris Este Article encara no té Comentaris.

Ho sentim, o algú ha furtat els comentaris i ha fugit o ningú n'ha deixat cap!

Però Tú pots ser el primer en fer-ho Deixa un comentari !

Deixa el teu comentari

La teua dirección de correu electrònic no es publicarà. Els camps requerits están marcats *

AGENDA

CATEGORIES

Login

Lost your password?